dimarts, 24 de maig del 2011

Pili, Ferran, familia...

Avui en Ferran ha enviat l'enllaç per poder veure les fotos de Roma.
Avui fa set mesos que va morir la Pili.
M'he mirat les fotos i no he pogut evitar pensar en ella, d'emocionar-me, de plorar.
De pensar en el Ferran, de com li hauria agradat que la Pili hagues estat al seu costat en un dia tan especial per ell.
De pensar en el Jordi, de com aquell dia la debia trobar a faltar especialment.
De veure les germanes besant les mans del seu germà ja capellà.
De veure en Guim llegint fet tot un homenet.
De no haver pogut estar allà amb ells.
De com trobo a faltar a la Pili.
Però contenta de tenir la familia que tinc, la gran familia que tinc.
Gràcies a tots

dijous, 3 de març del 2011

Records de fa 45 anys

Dies enrrera llegint un article sobre les escoles dels anys seixanta i les d'avui en dia, vaig recordar l'any que vaig estar al Col.legi de la Culla.

Era el curs 1965-66, jo tenia 19 anys, havia acabat d'estudiar Jardinera d'Infància i vaig trobar feina en una escola de barri a les afores de Manresa, al barri de la Culla. Una escola de barri!!!! em feia una mica de por, la veritat, no sabia amb què em trobaria.

Jo vivia a la Carretera de Cardona, més enllà del Carrer del Bruc. Cada dia pujava fins a la Culla, a peu, quatre vegades. Millor dit, pujava dues i baixava dues més. Calculo que hi estava una mitja hora de promig per viatge. Un esport sà!!!. Si el conductor del bus del migdia estava de bones, ens esperava cinc minuts a les quatre mestres que estavem allà i podiem baixar fins a Sant Domènec amb transport públic. Si estava de males...cinc minuts despres de marxar el bus, baixavem a peu!!.

L'escola tenia quatre classes. La de la senyoreta Teresa amb els més petits, la de la senyoreta Isabel i la de l'altra senyoreta Teresa es repartien els nens fins als 8 anys i la de la senyoreta Immaculada (o sigui, jo), que tenia nanos de 8 fins a 12 anys, repartits en tres grups. Dic "senyoreta" perquè erem les senyoretes i ens deien de vostè.

Als nanos de la meva classe, si els volia castigar, sols els havia de dir que els faria anar a la classe de la senyoreta Teresa!! (és que era una mica "sargento")

En el grup dels grans hi havia la Lourdes, la Mari, l'Antonia, la Josefina, la Trini, l'Antonio, el Jaume entre d'altres. El següent grup el formaven la Montse, l'Anna, en Ramon, en Lorenzo, en Jesus, en Fermin, l'Àngel i una colla més. En el grup dels més petits hi havia la Mª del Prado, l'Antonia i dues o tres més. Tots els nens vivien al mateix barri. Em sé els cognoms de tots, però m'estimo més no posar-los aqui. No ho sé, potser és una tonteria, però....

Eren uns nanos encantadors, senzills, alegres, entremeliats com tots els nanos d'aquesta edat, però sense ni mica de malicia. M'els estimava molt!!

Tinc més records de fora la classe que de les estones de feina. Jo pujava per la Carretera del Pont de Vilomara fins al final i despres continuava cap a la Culla un carrer que aleshores estava sense esfaltar. Al arrivar a la curva, quan els nens i nenes em veien, feien carreres desde la Culla fins a la Carretera del Pont per veure qui arrivava primer fins on era jo per pujar amb mi, donant-me la mà!!!!.

A classe havia de repartir feina a un grup mentre explicava coses a un altre. Feiem unes secions de càlcul mental....que la feina era meva per seguir a l'Àngel, que era una màquina!!

No recordo cada quant anavem a la piscina, però sempre hi havia baralles a veure qui em donava la mà. L'Àngel i en Ramon, estaven sempre barallant-se perque deien : "claro, usted quiere más a Ramon" ó "claro, usted quiere más a Ângel"!!! i sempre sentia la mateixa cantarella. En Ramon havia tingut paràlisis i anava coix i a la piscina, si no es banyava sempre estava al meu costat i això a l'Àngel no li agradava gens..!!

A mig curs l'escola va canviar de director, o millor dit, d'amo i vem començar a tenir classes de gimnàstica

Quan sortien de classe, jo em posava a la porta i em donaven tots un petó. En Jaume, que ja tenia 13 anys i venia a classe quan volia, perque ningú el controlava, sempre es quedava l'últim i em deia: com que sóc l'últim, a mi em toca fer-n'hi dos de petons!!

El mes de Desembre va ser el meu sant i tots, sense excepció, es van presentar a classe amb un regal, petit i poca cosa, però un regal. Va ser un detall per part seva i per part dels pares, encantador.

Hem de pensar que eren nanos de barri i de barri obrer i moltes vegades t'escarressaves a ensenyar bones maneres, a no dir paraulotes i quan arrivaven a casa tota aquesta feina no servia de gran cosa...perque els primers a dir paraulotes eren els pares!!!

Aquell any em vaig treure el carnet de conduir i amb el cotxe de l'autoescola, anava fins allà i els nanos es tornaven boixos quan em veien arrivar amb el cotxe, tots hi volien pujar!!!!

L'Anna sempre s'aixecava per mirar la pissarra, això que seia a primera fila, fins que vaig avisar als seus pares que la portessin a l'oculista i li van haver de posar ulleres.

La mare del Fermin sempre em deia que el seu fill estava enamorat de mi, que sempre sommiava amb mi

Al cap d'un parell d'anys em vaig casar i alguns em van portar un regal a casa. Al cap d'una anys, en Ramon, en Jaume i la Josefina van estar treballant una temporada a l'empresa de casa. Despres en Jaume va marxar cap a Holanda, des d'on hi he tingut contacte fins fa uns cinc o sis anys. Cada vegada que venia a Catalunya, em venia a veure, inclús a la feina a Barcelona. Amb la Lourdes encara ens veiem ara per la seva feina. I aquest any he descobert a la Montse, que no ens haviem vist més i ens vem coneixer a la seva feina, i ens vem reconèixer les dues a la vegada. Em va agradar, i més quan em va dir que tenia molt bon record d'aquell any!!.

M'agradaria molt poder retrobar alguns d'aquells marrecs que tan feliç em van fer aquell any!! Si per casualitat algú que llegeix això se sent identificat....que m'ho digui, sis plau!!!

Quan tingui la casa en ordre, despres de les obres, penjaré una foto que tinc de tot el grup, feta al pati de l'escola.

Quin any més feliç!!!!! Encara ara, cada vegada que pujo cap al barri de la Culla, dono la volta per passar per devant de l'escola, que ara és un Esplai.













divendres, 25 de febrer del 2011

Trobada Manresans Forans 2011


El passat dia 20, vem fer la Trobada de Manresans Forans d'enguany.Aquest any vem anar a visitar la part històrica de Manresa.


Ens vem trobar a les oficines del Museu i de l'Oficina de Turisme. Ens van fer una explicada de les actuacions fetes a la zona que anavem a visitar, en una sala on estan exposats els gegants i els caps grossos autèntics, ja com a peces de museu, segons ens van explicar.


D'allà vem anar per un carrer que va desde la Via Sant Ignasi fins al carrer Hospital, per on, la veritat, jo no havia passat mai. En un moment vem estar de la zona de les piscines a l'Hospital de Sant Andreu!!! Vaig descobrir moltes dreceres aquest dia!!!

Vem visitar la Sala Gòtica del Hospital, molt bonica, per cert, i ens van explicar una mica la història dels 750 anys de vida del hospital.


Despres vem continuar cap al carrer Sobrerroca, on vem veure la Torre de Sobrerroca, part de les muralles de la ciutat. I en aquest punt vem fer parada i fonda, per fer un cafetonet...o un suïs, les més atrevides!!!


Una vegada feta la repostació, vem seguir cap a la Plaça Major, per els carrers més antics de la ciutat, com el del Cap del Rec, per on entrava l'aigua de la Sèquia a Manresa, segons diu el rètol del nom del carrer.


Vem continuar per la Baixada del Pòpul. I aqui si que he de dir que l'Ajuntament, no s'hi ha lluït gaire. M'agradaria que els que tingueu ocasió de passar-hi, i si pot ser amb quitxalla, molt millor, em diguessiu si tinc raó o no. Sabeu que és un carrer amb molta pendent. El paviment no és d'allò més adient per no relliscar, les baranes que hi han posat, em sembla que ho sont tot menys segures.Queden uns espais oberts en aquestes baranes, molt perilloses per tothom però sobretot per la quitxalla.


Bé, aquest no era el tema que volia tractar, però....ja està dit!!.


De la Baixada del Pòpul vem continuar cap als carrers Galceran Andreu, Codinella, vem passar per la famosa passarel-la de les Escodines, des d'on es veu la zona de Sant Marc, amb la nova rotonda i d'allà cap a la part de sota la Seu, també on han fet un camí que arriva a la Plaça de la Reforma (no vull dir res!!). La veritat és que el passeig és agradable, voreges el riu i les muralles de la ciutat.


D'aqui vem continuar cap a la plaça Montserrat, també arreglada i on ara es pot veure tota l'esglèsia de la Mare de Déu de Montserrat, que abans quedava tapada per edificis i sols es veia la façana. Vem anar fins als nous Jutjats, un senyor edifici i cap a la plaça Gispert, també arreglada. D'aqui cap a la Plaça Valldaura, on vem acabar el recorregut.


Ens van acompanyar en tot moment l'Ignasi Perramon i l'Angels Mas, regidors de Cultura i Urbanisme respectivament de l'Ajuntament de Manresa, els quals ens van donar tota mena d'explicacions durant el recorregut. S'els hi agraieix dons els hi vem poder fer totes les preguntes que ens venien al cap.


D'aqui ja cap al Kurssal a dinar.Vem fer la foto del grup, de rigor i van començar les tertulies a cada taula. Es va tenir un record per la Carmen Prat i per la Maria Pilar, que aquest any ja no ens han pogut acompanyar. Van parlar els que venen cada any de més lluny, cosa que és d'agraïr, la Marta Serch desde Saragossa i en Ramon Boixet desde Suïssa. Com molt bé van dir, les arrels tiren. I tan que tiren!!! Ja tiren si estas a 50 quilòmetres, com no han de tirar si estas tan lluny!!!


Despres del dinar es van nombrar a les noves organitzadores de la propera trobada i despedides fins l'any vinent, si Déu vol.


Ja n'ha passat una altra. Deu fer uns sis o set anys que vaig a aquestes trobades i ara que ja no sóc forana, encara m'agrada anar-hi. Trobes gent que també estima Manresa, encara que moltes vegades la critiquem i sempre hi trobem coses que no estan bé, però....ens l'estimem tal com és!!!.


Fins l'any vinent, si Déu vol...que espero que sí vulgui!!!!




dimarts, 1 de febrer del 2011

Manresans Forans


Fa un parell de dies vaig rebre la carta per la trobada dels Manresans Forans. Jo ja no sóc "Manresana Forana", però la veritat és que em fa il.lusió anar-hi. Si més no, per fer un altre reportatge fotogràfic!!!.


Perque m'agrada molt fer fotos i aquests dies precisament he estat fent un recull de les de diferents trobades per que les puguin posar a la web dels Manresans Forans.


I això m'ha fet adonar que aquest any no hi anirem les tres germanes com cada any, ens faltarà la Pili. Serà una festa però no la disfrutarem tan com els anys passats.


De l'any passat, en tinc varies de fotos on hi surten ella i el Jordi, o ella sola i m'ha fet pensar també en com ha anat tot de ràpid. Qui ens ho havia de dir l'any passat que aquest any ja no hi seria!!!!


També va ser l'any passat quan es van retrobar amb en Ramon Boixet, un bon amic, que va venir desde Suïssa. Una grata sorpresa!!


Aquest any anirem recorrent la part històrica de la ciutat, pensant en com li agradaria a ella poder-ho fer també. I ho farem pensant en ella. Però la trobarem molt a faltar.

dilluns, 24 de gener del 2011

Sant Vicenç a Calders

Aquest cap de setmana l'he passat a Calders. Era la Festa Major d'hivern, hi havia un mercat amb parades artesanals, l'Helena i la Montse hi tenien "paradeta", però més que res, hi he pujat perque feia ja molts dies que no ens veiem tots junts i ho trobava a faltar.

Vem dinar tots quatre, en Jordi, la Montse, el Pere i jo i ja vem fer la "primera" sobretaula. Dic primera, perque quan ja l'acabavem, van baixar el Ramon i L'Annamaria i anavem a treure ja les estovalles i l'Annamaria va dir que no calia, que ens tornavem a seure tots a fer un altre cafè. Si va afegir despres la Mar.

Així va començar la "segona" sobretaula, que es va allargar fins a les 9 del vespre...hora ja de sopar!!!.

Però que guapes que son les sobretaules de cal Torra!!!!. Va ser una sobretaula plena de records, ara d'un, ara d'un altre. El que no recordava la Montse, ho recordava el Ramon o sino jo mateixa. I així, vem anar fent un plànol de casa la iaia Teresa, que la Montse ja havia començat, vem anar recordant cada recó de la casa, cada detall, i és curiós, com amb els ulls tancats podiem dibuixar tota la casa.

Cada habitació tenia el seu nom, la seva història: la sala, on quasi no ens hi deixaven entrar sols que pel dia de Reis, el quarto de la iaia, el quarto de les tietes, el quarto de la tieta Maria, amb la seva claraboia, el quarto de la minyona, el quarto de la tele, el quarto de cosir, on sempre hi estava la iaia Teresa, el quarto del tiet David, el quarto de bany amb la seva banyera de potes, el water a la galeria, on a l'hivern hi feia un fred de mil dimonis, el quarto de planxar, el terrat, el safreig, la carbonera i l'escala de cargol per anar al jardí.

Una casa fosca, deia en Pere, però ni a la Montse ni a mi ens ho semblava, si més no, en aquella època, en que anar a casa la iaia Teresa, era el millor del món!!! Si ara ho penses fredament, potser si que era una casa fosca, dons al ser tan gran, moltes habitacions no tenien llum natural, però a nosaltres això no ens importava gens ni mica.

Quan vem acabar amb la casa, vem "baixar" a fer el plànol del jardí. Quin jardí!!! I quants records més!!!!. Els rosers, la font, amb l'ou com balla que hi posava sempre el tiet Quim, la caseta, on una època hi vaig treballar jo, l'escala que anava capa les capses, l'engronxador....i ja no sé quantes coses més!!.

En mig de tot això, es va parlar de llibres, de la imprempta, de mil coses més però amb el Pere fent el boig per allà i ens ho vem passar d'allò més bé.

La Mar deia que els jubilats necessitavem una pastilla per calmar-nos!!! Però la veritat és que no en necessitem cap, necessitem tenir trobades com la d'aquest cap setmana, necessitem tenir il.lusió per fer coses (d'això no ens en falta, eh Montse??), i això ho continuarem fent, si Déu vol.

Espero que la propera no es faci esperar tan!!!

divendres, 24 de desembre del 2010

De Noruega a Catalunya


Ja se m'acava l'estada a Noruega. Quan vaig arrivar vaig dir que no feia fred, que no feia vent i que no plovia....coses que sempre passen a Noruega.


Dons ara estem colgats de neu, quasi literalment, ens ha fet vent i hem arrivat a -12!!! Això és Noruega, un païs amb el temps imprevisible, et pots llevar amb un sol espectacular, però es pot anar ennubolant i caure aigua a dojo, amb un vent que quasi et fa correr!!!


Però és un païs preparat per la neu, dons passen màquines lleva-neus desseguida, les carreteres estan transitables, els cotxes estan obligats a portar rodes d'hivern, que en diuen, perquè porten claus i la gent ja hi està acostumada a fer vida amb neu.


Quan va nevar a Catalunya el febrer passat, el païs quasi es va paralitzar, la gent no podia circular, les escoles es van tancar, els transports públics van anar pitjor del que van sempre.


I els paissatges que deixa la neu??? En aquest païs son espectaculars!!! Ja de per si, el paissatge és bonic, sobretot als pobles, on estem nosaltres, amb cases típiques d'aqui i ara, època de Nadal, totes les finestres amb els llums típics dels països nòrdics, arbres a fora els jardins amb llums, i com que no tenen persianes i es veu sempre l'interior, el paissatge de nit és precios!!!


En fi, dilluns ja tornem, deixarem la neu enrrera, (espero), i anirem a la nostra estimada Catalunya. Amb un paissatge diferent, amb un temps diferent, amb una gent diferent, però nostre!!!!! I ens l'estimem tan!!!!! I s'hi està tan bé!!!!.


Fins a la tornada.


Un Nadal diferent


Ahir va fer dos mesos que ens va deixar la Pili. Dos mesos ja!!!! I avui és Nadal, el primer Nadal sense ella, sense ella present físicament. I s'ens farà extrany. I pensarem en ella molt més que qualsevol altra dia.


Però la Pili continua sent la Pili i és molta Pili i ens donarà la força suficient perquè aquest Nadal sigui per tots, un Nadal diferent, però un Nadal feliç, amb alegria, amb cançons, amb regals, amb trobades de familia, tal com a ella li agradava.


Sé que fareu la trobada com cada any per Sant Esteve, que heu fet el mateix dinar i espero que sigui per tots vosaltres, els fills, els néts i en Jordi, un Nadal com els que ella us feia viure, i que aquest esperit del Nadal que ella sempre transmetia, us acompanyi tot l'any.


I per tots els que l'hem estimat, també desitjo que aquest Nadal sense ella, ens ajudi a ser millors, a ser més comprensius, més alegres, més positius, més caritatius, millors amics, millors , millors, millors......millors en tot el que ens passa a la vida.


Una forta abraçada per tots els que la trobem a faltar.