De Noruega a Catalunya

Ja se m'acava l'estada a Noruega. Quan vaig arrivar vaig dir que no feia fred, que no feia vent i que no plovia....coses que sempre passen a Noruega.

Dons ara estem colgats de neu, quasi literalment, ens ha fet vent i hem arrivat a -12!!! Això és Noruega, un païs amb el temps imprevisible, et pots llevar amb un sol espectacular, però es pot anar ennubolant i caure aigua a dojo, amb un vent que quasi et fa correr!!!

Però és un païs preparat per la neu, dons passen màquines lleva-neus desseguida, les carreteres estan transitables, els cotxes estan obligats a portar rodes d'hivern, que en diuen, perquè porten claus i la gent ja hi està acostumada a fer vida amb neu.

Quan va nevar a Catalunya el febrer passat, el païs quasi es va paralitzar, la gent no podia circular, les escoles es van tancar, els transports públics van anar pitjor del que van sempre.

I els paissatges que deixa la neu??? En aquest païs son espectaculars!!! Ja de per si, el paissatge és bonic, sobretot als pobles, on estem nosaltres, amb cases típiques d'aqui i ara, època de Nadal, totes les finestres amb els llums típics dels països nòrdics, arbres a fora els jardins amb llums, i com que no tenen persianes i es veu sempre l'interior, el paissatge de nit és precios!!!

En fi, dilluns ja tornem, deixarem la neu enrrera, (espero), i anirem a la nostra estimada Catalunya. Amb un paissatge diferent, amb un temps diferent, amb una gent diferent, però nostre!!!!! I ens l'estimem tan!!!!! I s'hi està tan bé!!!!.

Fins a la tornada.

Un Nadal diferent

Ahir va fer dos mesos que ens va deixar la Pili. Dos mesos ja!!!! I avui és Nadal, el primer Nadal sense ella, sense ella present físicament. I s'ens farà extrany. I pensarem en ella molt més que qualsevol altra dia.

Però la Pili continua sent la Pili i és molta Pili i ens donarà la força suficient perquè aquest Nadal sigui per tots, un Nadal diferent, però un Nadal feliç, amb alegria, amb cançons, amb regals, amb trobades de familia, tal com a ella li agradava.

Sé que fareu la trobada com cada any per Sant Esteve, que heu fet el mateix dinar i espero que sigui per tots vosaltres, els fills, els néts i en Jordi, un Nadal com els que ella us feia viure, i que aquest esperit del Nadal que ella sempre transmetia, us acompanyi tot l'any.

I per tots els que l'hem estimat, també desitjo que aquest Nadal sense ella, ens ajudi a ser millors, a ser més comprensius, més alegres, més positius, més caritatius, millors amics, millors , millors, millors......millors en tot el que ens passa a la vida.

Una forta abraçada per tots els que la trobem a faltar.

Nadal a Noruega

Son 2/4 d'1 del dia 25. Ja és Nadal. Estic a Noruega. Em feia molta il.lusió poder passar el Nadal amb l'Imma, el Rudi i les nenes, perque no ho havia fet mai.

Acabem d'arrivar de celebrar-ho a casa els pares del Rudi amb tota la familia. A les 3 hem anat a l'esglesia que feien la tradicional celebració del Nadal de la seva comunitat. Despres el dinar de familia, els regals del pare Noel i la sobretaula dels grans.

He estat bé, però ara al arrivar a casa, al veure algun missatge al mòbil (com sempre...), al veure els missatges del facebook, he trobat a faltar el estar a casa, a Catalunya, les nostres cançons, les nostres tradicions, tots els contactes directes amb la resta de la familia....m'he enyorat una mica, la veritat.

I és que com a casa i amb la familia no hi ha res!!!!! Espero poder-ho fer algun dia a casa i amb tots els meus fills i néts junts!!!! De moment, celebrarem el Cap d'Any i els Reis i em passarà l'anyorament d'aquests moments. Be, ja m'el faran passar demà al matí les nenes, amb les seves alegries, els seus jocs amb les joguines del Pare Noel, les xerrades amb la Imma...

Us estimo molt a tots i us trobo a faltar quan no us tinc al costat!!!!!!!!!!!!!

BON NADAL i sobretot, sobretot, Millor ANY 2011!!!!!

NORUEGA

Ja he arrivat a Noruega.

Tan de temps esperant i ja sóc aquí. Cada vegada que vinc, trobo coses noves per enamorarme del païs.

L'arrivada a Oslo, va ser de postal de Nadal. Des de l'avió, a quarts de quatre de la tarda, quasi bé ja fosc, es veia un paissatge preciós: tot nevat, els pobles ben blancs, els camps semblaven negres en lloc de verds i sols el color groc dels llums de les cases i de les carreteres
L'aeroport d'Oslo, completament nevat, millor dit, glaçat, amb un fred que ja es notava sols en els deu metres d'anar de l'avió a dins l'aeroport.

Allà m'hi vaig estar cinc hores, esperant el següent avió que em portés a Haugesund. A mi m'agrada molt contemplar la gent i vaig tenir molta estona per poder-ho fer: uns corrien per no perdre l'avió, els altres venien de treballar disposats a passar el cap de setmana, les families amb nens ( a Noruega n'hi ha molts de nens), els jubilats que anaven amb grup, persones soles que anaven com jo...

Vaig tenir temps també d'escoltar música, de fer mots encreuats, de donar cops de cap mig adormida... Cinc hores donen per molt!!!

A les 9 agafava ja l'altre avió cap a Haugesund, prop d'on viu la Mima. Però el vent, el ditxós vent de Noruega, em va gastar una mala passada iem va portar a Stavanger, una ciutat des d'on hs d'agafar ferrys per anar a qualsevol altra ciutat. Ens van portar amb bus fins a Haugesund i ara si, a casa.

La meva arrivada a casa, sols la sabia el Rudi, ni la Mima ni les nenes i va ser sorpresa total!!! I és que la Mima fa 40 anys i jo ho volia cel.lebrar al seu costat!!

I aqui estic, de moment sense neu, sense massa fred i quasi sense gens de vent. Ja veurem com continua.

Records dels mes petits

Aquests dies estic fent de iaia més que mai, degut a la feina dels pares de les criatures i la veritat és que m'ho passo bé.



Aquest matí, esmorçant amb el Jan i la Martina, han sortit converses com aquesta:

- Quants anys tens iaia??

- 64 Sempre seixanta més que vosaltres

- Ets una mica velleta ja, no??

- Si, una mica si

- Que et moriras aviat??

- Espero que no, que us vull veure a crèixer a tots!!!

- La Pili ja s'ha morit, eh iaia?? I ha anat al cel!!

- Estas trista iaia??

- Encara una miqueta, però com que penso que des del cel ens ajuda a tots, ja no n'estic tan.

- La Laisa també es va morir (La Laisa era una gossa de casa els avis dels nens)

- I també ha anat al cel i es trobarà amb la Pili..

- Però no la mossegarà perque la Pili és molt bona...

- Els gossos fan guau guau...


I ja no recordo com va continuar la conversa, però aquesta em va fer molta gràcia. La Martina sempre que es parla de que algú s'ha mort, del cel o coses així, parla de la Pili. I sempre encara quan fa dibuixos, en fa per la Pili...


Aquest matí, ens hem mirat les fotos de la trobada al pou de Calders, aquest estiu i quan sortia la Pili, la Martina deia:

- Que maca és la Pili, eh iaia???

Imagineu-vos quina empremta ha deixat la Pili, que fins i tot els nens la recorden sempre i això que no era l'àvia!!!!

Un mes

Ahir va fer una més que ens va deixar la Pili. Un mes en que hi ha moments que sembla que era ahir i d'altres que fa mil anys. Però un mes en el que un moment o un altre del dia (i sobretot de la nit!!!), no he deixat de pensar en ella.

De pensar en ella i en el Jordi, perque quan penso en un, automàticament penso en l'altre, perque han estat una parella d'aquelles que sempre es diu i sembla una mica cursi, que eren una sola persona, sent cada una ella mateixa.

Com diu la Lali, s'han estimat tant, d'una manera tan natural, però tant brutal, que han de ser exemple per tots.

Continuo pensant que la mort de la Pili no ha estat en và, i espero que ens ajudi a tots per tenir un model a seguir, per entendre una mica més la mort d'una persona estimada, per una altra banda, cosa difícil d'entendre o millor dit, d'acceptar.

Ahir parlant amb la Montse de calendaris, de fotos...no entenia el que ens deia el Pere. Avui, al tornar a obrir el blog i veure la foto de la Pili, ja ho he entès. Tens raó Pere, no calen fotos, tots la portem dins.

Pili, sempre estaras amb nosaltres, amb tots i cadascun de nosaltres. No ens deixis mai tu i junt amb el papa i la mama, ajudan's a tots!!!!

Fotos

Aquests dies, estic fent una tria exhaustiva de totes les fotos que tinc, on hi surten la Pili i el Jordi o la seva colla de fills i néts, i la veritat és que n'he descobert unes quantes que ja ni recordava.

Trobades a Comarruga amb les nenes de la Mer i els de casa la Montse, una trobada a casa de la Mer a Sant Pere amb els de Noruega, del casament del Xevi, trobades a Calders a l'estiu amb tota la colla de néts....

Mirant-me aquestes fotos, recordava sobretot les trobades a Calders perquè es coneguessin les nenes de la Mer amb les de la Imma, i amb la il.lusió que les preparava la Pili. Preparava berenar, jocs i sempre aconseguia que tots ens ho passessim molt bé.

I pensava que hauriem d'aconsseguir no perdre aquestes trobades, sempre que siguin possible (els dos últims anys, per calendari de vacances, ja no es van poder fer), per mantenir aquest esperit que tenia la Pili de unir sempre a la familia.

Com que jo ara tinc molt més temps i les meves nétes ja venen soles així que acaben l'escola, Mer, hauriem de fer una mena de "colonies d'estiu" per reunir-les a totes una altra vegada. T'hi apuntes????. I tu Mar t'hi afegeixes amb el Tomeu inclòs???.I tu Lali amb en Berenguer??? A veure si em doneu un cop de mà, perquè tots junts seran relament unes "colonies d'estiu". Però seran divertides!!!.

La Pili.....i el Jordi

Aquests dies tots hem parlat molt de la Pili, perque tenim el costum de parlar i parlar bé de les persones, quan ens deixen.

Però jo avui vull parlar del Jordi, del conjunt de la Pili i el Jordi, de la parella, del matrimoni, dels pares.

No sé si començar pel principi i acabar pel final, o al revés, començar pel començament i acabar pel final.

Faré l'ordre cronològic normal. Fa molts anys que conec al Jordi dons ja portaven més de 40 anys casats amb la Pili. Però quan jo realment el vaig conèixer millor, va ser els anys que vem estar cuidant a l'avi Albert a casa seva. Jo hi anava algun cap de setmana i em quedava a dormir a casa seva.

No recordo ni aleshores, ni abans, ni despres, haver sentit al Jordi amb un tò de veu més alt del normal, mai un crit, si havia de dir alguna cosa que no li agradava prou, ho feia amb el seu típic humor un xic irònic algunes vegades.

La relació amb la Pili ha estat en tot moment de respecte i llibertat l'un amb l'altre. Suposo que tenien punts de vista diferents amb moltes coses, però sempre s'han respectat.

La relació amb els fills jo no l'he viscut tan d'aprop però el resultat està a la vista. Tots, tots son bones persones, amb totes les seves diferències, però que han apres el respecte que han vist a casa.

I ja per fí, la malaltia de la Pili. Hem vist un Jordi serè en tot moment, continuant amb el respecte cap a les persones, parlant amb la Pili de cada un dels detalls que donaven els metges, amb una calma que a mi em semblava impossible però que li envejava.

Que l'exemple de la parella Pili-Jordi serveixi per tots els seus fills i per tots aquells que els estimem.

Jordi, ets un exemple per tots, sóu un exemple per tots. Una abraçada molt forta.

La "capelleta"

Segur que a tots els meus germans els sona això de la "capelleta". Quan erem petits i potser ja no tan petits, a casa teniem uns dies al mes, una "capelleta", no recordo si de la Mare de Déu del Carme, o de la Sagrada Familia (els meus germans m'ajudaran a especificar-ho!!).

Jo creia que ja no existien, però per casualitat a casa d'una veïna vaig veure que en tenien una de la Sagrada Familia i m'hi vaig apuntar sense pensar-m'ho gaire.

Em va agradar, em va fer recordar els anys quan encara viviem tots junts a casa. Quan tots junts hi resavem unes oracions abans de portar-la a casa del veï que tocava.

Avui me l'han portat per primera vegada ( em tocarà cada dia 2 ), i m'ha fet pensar també amb la Pili. M'hauria agradat compartir amb ella aquesta tradició cristiana, aquesta costum de casa nostra, que segurament li hauria agradat molt.

Pensaments

Estic fullejant un llibre que em va regalar una bona amiga, "Paraules per ser feliç" d'en Francesc Torralba.

És la seva selecció de paraules sàvies de diferents escriptors o personatges importants i reflexions sobre diferents temes.

Curiosament m'he entretingut més en el capítol sobre la mort. Segurament que un temps enrrera hauria estat l'últim en llegir, però ja sabeu que ara està en mi de rigurosa actualitat aquest tema.

Diu: "Pensar en la mort entristeix, però no pensar-la és viure falsament". És cert. Nosaltres tenim una manera de ser en que ens fa por parlar de la mort, perquè estem molt arrelats a tot el que tenim, perque sembla que mai ens tocarà a nosaltres d'aprop....fins que ens toca. I quan de mal que fa!!!!!.

I continua dient: " La mort no és un obstacle a la felicitat. El vertader obstacle és la peresa, la desidia, la desgana. Mort serè qui ha viscut dotant de sentit i de valor cada instant que li ha estat donat. Viure és donar i cal saber que, de cadascú, només en resta allò que dóna. El que no donem, el que guardem, gelosament, per a nosaltres mateixos, es perd eternament".

Així ha mort la Pili, serena perque ha dotat de sentit i de valor cada instant de la seva vida i ens restarà molt d'ella, perque ha donat molt.

I encara diu més coses que em serveixen per parlar de la Pili: " És feliç qui ha donat el que tenia, el que sabia, el que era i, donant, ha vist com els altres creixien"..." La qüestió no és ser-hi més o menys temps, sinó ser-hi generant bé".

La Pili ha donat a tort i a dret, tot i més del que sabia i del que era, generant el bé per tot arreu i d'una manera que anava calant a dins de les persones. I és cert que mentre estava entre nosaltres, potser no ens en adonavem de tot això, però ara tots ho veiem clar que era així, tots, fills, germans, amics dels germans, resta de la familia, amics, alumnes, companys de feina, amics dels amics....

En Miquel Martí i Pol deia: "És en la mort on aprenem a viure".

Que la mort de la Pili ens ajudi per apendre a viure com ho ha fet ella, intentant arrivar a tenir moolt per saber donar tot el que tenim, el que sabem i tot el que som. Sols així podrem pensar que la mort de la Pili no ha estat en va. Jo necessito pensar que no ha estat en va!!!

Gràcies!!

Si, malgrat tot el que m'està passant aquest dies, he de donar gràcies per moltes coses.

Per l'abraçada dels meus fills a l'esglèsia, diferent de totes les abraçades donades fins ara.

Per l'abraçada amb la meva germana. No l'hauria deixat anar en aquells moments.

Per la caminada pel cementiri amb la mà del meu germà gran a l'espatlla quan em va preguntar si tenia fred i jo li vaig dir que sols tenia l'ànima encongida.

Per l'abraçada instintiva de la néta gran de la Pili mentre posaven el fèretre al nintxo, i perquè ella va accceptar molt contenta tenir una nova àvia, jo.

Per l'abraçada del meu cunyat dient-me que no es pensava mai que pogues arrivar a estimar tan a les seves cunyades.

Per les estones passades amb tots els fills de la Pili. Ara els conec molt millor i malgrat la diferència entre ells, son tots fabulosos.

Pel consol de tots els amics, propers i llunyans.

I per tantes i tantes coses que m'han passat aquest dies, que son inborrables.

Per tot això, simplement GRÀCIES.

Perquè???

Perquè????

Quantes vegades m'ho he preguntat aquests últims dies!!

Perquè la Pili??? Perquè ella??? Encara li quedava molta feina per fer, moltes coses per disfrutar, molts fills i néts que la necessiten, una jubilació per compartir amb el Jordi, i tantes i tantes coses per ensenyar, que és el que ella sempre feia.

Una de les seves filles em deia l'altre dia que ella deia que no li agradaven els nens, li agradaven les persones.

Avui m'ha trucat una amiga meva, una amiga de les que es fan quant ets petita, però que despres hi vas perdent contacte per diverses circumstàncies de la vida. M'ha trucat molt angoixada per la mort de la Pili i recordava els consells que li va donar quan va començar a festejar amb el que avui és el seu marit. Consells que recordava molt i molt bé i que li van servir de molt. Donava consell fins i tot a les amigues de la seva germana, quatre anys més jove!!!!!.

De mica en mica m'anirà passant aquet buit que m'ha deixat, però em costarà molt!! Sort que tinc una familia que no me la mereixo!!

Una cosa sí hem guanyat tots amb aquesta pèrdua: ens ha encara més a les germanes, a les nebodes, a la familia

El primer!!!

Aquí comença el meu primer escrit en aquest blog que acabo de crear...quasi per casualtitat.

No sé que en sortirà de tot això, però ja sóc aquí!!!